Els smartphones permeten accedir a informació en gairebé qualsevol moment i lloc. Per exemple relacionada amb l’entorn o amb objectes i productes propers dels quals es vol conèixer alguna cosa més: comparar preus en diferents botigues, ampliar la informació o veure un vídeo explicatiu, llegir una ressenya i Internet o conèixer l’opinió d’altres consumidors. També permeten accedir a contingut multimèdia addicional, cas d’un vídeo relacionat amb un article publicat en una revista en paper.

Fins ara el telèfon podia identificar objectes utilitzant la càmera de fotos, bé per prendre una imatge que després es processava i reconeixia o bé per llegir els codis de barres o codis QR que posteriorment es tradueix en una cerca a Google o en serveis específics que donen accés a informació relativa a aquest.

Una alternativa a aquest procés és el Touchcode, que bàsicament serveix per això mateix, per identificar objectes reals. Però ho fa d’una forma molt simple i intuïtiva: només cal col·locar la pantalla tàctil del telèfon sobre una superfície impresa normal i corrent.

És a dir, col·locant la pantalla del mòbil sobre sobre el paquet d’un producte o sobre una zona de la pàgina d’una revista o d’un llibre en paper és suficient perquè Touchcode ho reconegui i iniciï la interacció corresponent.

El funcionament del Touchcode es basa en una tinta conductiva especial que és invisible a la vista però que la pantalla tàctil detecta. Aquesta tecnologia suposa alguns avantatges respecte als codis de barres o als codis QR.

Els codis QR tenen un aspecte similar als codis de barres que identifiquen entre d’altres molts productes de consum, però en lloc de consistir en una sèrie de línies verticals de diferent gruix dels codis QR solen presentar un format quadrat que conté formes dibuixades a força de més requadres encara més petits, blancs i negres. El problema és que aquest tipus de codis estan pensats per ser llegits per màquines – lectors làser o càmeres – i no per les persones.

De manera que a primera vista aquests codis no només no aporten cap informació a l’usuari, sinó que resulten poc atractius. Motiu pel qual, malgrat la seva utilitat, tendim a ignorar-los.

De fet és molt habitual veure aquests codis QR, per exemple, en anuncis i cartells publicitaris, però llevat d’excepcions solen passar sense pena ni glòria, sense gaire impacte. Simplement no es van dissenyar per això i aquest és el principal motiu pel qual els codis QR no acaben de funcionar.

Segons Archrival, una agència especialitzada en màrqueting entre joves, només el 20% dels universitaris enquestats en el seu estudi va ser capaç de llegir el codi QR que se’ls va mostrar. La resta, el 80%, tot i saber què era allò, no van poder fer res útil amb ell.
En canvi amb Touchcode la mateixa informació serveix tant perquè la puguin reconèixer les persones, de manera atractiva i visual, com les màquines, telèfons mòbils o tablets amb pantalla tàctil en aquest cas.

Però també Touchcode té algunes pegues: encara que afegir-lo durant el procés d’impressió és gairebé trivial només funciona de forma impresa, en contacte físic i en superfícies planes.

Un codi QR pot llegir-se tant imprès en paper com en pantalla, i fins i tot a distància (segons la càmera del mòbil), cas d’una tanca publicitària. També es llegible encara que no estigui situat en una superfície perfectament plana.

Comparteix
  • Facebook
  • Twitter
  • del.icio.us
  • MySpace
  • Digg
  • Google Bookmarks
  • Live